Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure: Els Amics de sempre i de demà

(VERSIÓN EN ESPAÑOL MÁS ABAJO, CUANDO VUELVE A SALIR LA PORTADA DEL DISCO)

cd-amics-de-les-arts-nomes-d-entrar-hi-ha-sempre-el-dinosaure

El passat, a vegades, ens pesa com una llosa, i en el món de la música sovint és una maledicció. Per a molta gent, Els Amics de les Arts sempre seran els nois simpàtics del Jean Luc o de L’home que treballa fent de gos, o alguns més veterans, encara pensaran sempre en ells com els del videoclip casolà A vegades.  No només els passa a ells, és gairebé un clixé allò de dir que el primer disc segueix essent el millor, o que aquell disc que va treure aquell grup ara fa 10 anys encara no s’ha pogut superar. És per això que hi ha molts grups que després d’un èxit sonat sembla que s’hagin entestat en intentar repetir aquell disc o aquella cançó una vegada i una altra, procurant tenir contenta a la parròquia. Hi ha una zona de comfort molt perillosa a l’hora de fer cançons, i si bé a alguns els funciona l’etern retorn a la fórmula infal·lible, a d’altres els esclata als nassos. Però hi ha grups que estan fets d’una pasta diferent, que són més valents, i que enlloc de mirar enrere intentant tornar al passat, el que fan és aprendre i evolucionar. Això també és arriscat perquè, massa sovint, als fans no els agraden els canvis.

És tot un joc d’equilibris això d’evolucionar respectant l’essència d’un mateix, ja que si fas una cosa totalment diferent (malgrat que amb la teva música pots fer el que et surti dels collons) corres el risc de perdre tot allò que has trigat un temps a construir. Però es pot fer, és possible, i n’hi ha exemples. El meu preferit és el grup suec Katatonia, que disc rere disc han anat evolucionant i millorant fins a tal punt que ara costa veure qualsevol similitud entre els primers discos i els últims. Però si els escoltes d’una tirada, l’evolució paulatina és més que evident, i t’acabes adonant que, per molt impossible que sembli, tota la discografia té una essència similar. I això, a mí, m’agrada. M’agraden els grups que no volen repetir mai el disc anterior, que volen fer alguna cosa diferent, i que tot i això segueixen sonant a ells mateixos. De fet, sóc capaç de defensar aquells que es passen de la ratlla, perquè prefereixo mil vegades recolzar algú que s’arrisca i la caga, que algú que no vol sortir de la seva petita parcel·la. Amb Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure els Amics han pres certs riscos, perquè hi ha moltes novetats i canvis substancials, però al mateix temps segueixen essent els mateixos.

Amb l’anterior disc, Espècies per catalogar, els Amics ja van demostrar, sobradament, que eren capaços de pujar el llistó de les seves composicions, de provar coses noves i mantenir la seva identitat intacte. Bé, en realitat això ho han anat demostrant al llarg dels anys, perquè malgrat que fins al Bed & Breakfast no van saltar a la primera divisió, ja portaven uns quants anys experimentant i buscant aquella identitat pròpia i definida que va cristal·litzar amb l’anterior treball. I és que amb Espècies per catalogar una de les paraules que més es van (vam) escriure va ser “maduresa”. Dèiem que els Amics s’havien fet grans, que finalment havien fet un disc que s’havia pogut treballar a fons i pulir fins a l’últim detall. Era una mostra de tot el que eren capaços de fer si tenien el temps i els recursos necessaris, eren focs artificials, era Hollywood. Però després d’aquesta explosió, d’aquesta catàrsi i eufòria musical, què havia de passar? Fer una pausa i mirar enrere, entrar en un museu i observar la història de com hem arribat fins aquí.

contents

Això no vol dir que el nou treball sigui producte de la nostàlgia, ans al contrari, penso que és un pas ferm endavant, i potser en una direcció que no era del tot previsible. Si algú esperava un “Espècies per catalogar 2a part”, que sàpiga que no l’hi trobarà. Però els Amics són en una edat o moment vital en el que mirar enrera és un exercici habitual. Perquè se suposa que és ara que hauries d’estar vivint totes aquelles coses que havies planificat o imaginat anys abans, i massa sovint te n’adones que les coses no són com t’havien promès o com t’esperaves que fossin. Si bé a l’anterior disc dominava aquella barreja de pors o incerteses de cara al futur amb la il·lusió pel devenir, potser en el nou ens hi trobem una mica la decepció, el desengany, però també una certa serenor. L’exemple més clar d’aquesta sensació la trobem a Ja no ens passa, on la lletra deixa ben clar que les coses no han anat com s’esperava. I aquesta és precisament la cançó que han triat com a presentació del disc, i casualitat o no, és la canço perfecta per fer de pont entre l’anterior àlbum i el nou (una funció que ja va exercir abans Monsieur Cousteau), ja que no agafarà a ningú desprevingut (això vindrà després).

El canvi arriba primer des d’un punt de vista gràfic, el teniu a la portada del mateix disc, i fins i tot al seu interior. On abans hi havia una foto per a cada cançó, amb molt de color, amb molts elements que cridaven l’atenció, ara ens trobem amb una cara, de fet ni tan sols una cara sencera, i una foto de grup senzilla, amb els quatre amics vestint de negre, i mirant a la càmara. Ja no són aquells joves distrets, que miraven cap a qualsevol altra banda menys a la persona que els observava. Ara els Amics et miren de cara (i no riuen). I la senzillesa no és només una metàfora, perquè tots aquells vents, veus femenines i altres ornaments que vestien anteriors treballs ara han desaparegut. Els Amics han volgut anar als bàsics, i al mateix temps, potenciar encara més el paper d’en Pol Cruells i en Ramón Aragall al baix i a la bateria, que cada vegada sonen més integrats al conjunt, i no com una simple base que els acompanya. Aquesta major simplicitat en la instrumentació li dóna al disc un cert aire atemporal que potser altres treballs no tenien, una mica més esclaus de la tecnologia i els recursos disponibles del moment. Això no resta en cap moment la intensitat i l’efectisme al que ens havien anat acostumant, però sens dubte se’ns presenta sota una nova forma, obligant al piano i a la guitarra elèctrica a aventurar-se en alguns moments per territoris gairebé inexplorats .

Perquè tot i que el passat juga un paper tant important en les lletres de Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure, la música va per una altra banda i ens ofereix noves facetes de la banda que fins ara no havíem vist, o com a molt havíem intuït (ens han anat deixant algunes pistes del que havia de venir des dels inicis – aneu al “museu dels Amics” i ho comprovareu). En aquesta línia una de les cançons que més em va agafar per sopresa va ser Corredor de fons, on aquell Hammond ens transportarà als anys 70, flirtejant amb els típics solos del rock progressiu, i a la vegada ens fa pensar en The Stranglers i el seu hit Golden Brown. Alguns dels comentaris que he pogut sentir respecte el disc és que és més “tranquil·let”, i potser és cert que predomina un to més reposat, però és que aquesta mateixa cançó és una de les més intenses i potents que els hi hem sentit fins ara. I què hi ha del toc funk de El mite de Prometeu? Que no només és un cançó ballable, sinó que també té un gir cruel i agressiu que potser alguns no esperarien dels Amics, que otorga un plus d’intensitat al conjunt del tema. Però si algú té dubtes de la capacitat d’aquest nou disc a l’hora de fer temes canyeros, que s’escoltin A mercè d’un so, una història èpica de guerres i baluards que no he trobat millor manera per descriure-la que amb el terme “Power Metal Pop” o també amb un “què passaria si Els Amics de les Arts volguessin fer una versió de Blind Guardian?”.

Amics-dino-Ibai-29-1024x683

Que no s’espantin els fans de la part més tendre i delicada dels Amics, perquè com dèiem abans, és potser aquest to més reposat, i fins i tot trist, el que domina en aquest àlbum, i el que en certa manera acaba teixint el tema central del desengany. Cançons com Els bons fotògrafs o La dona vestigi són un exemple a la inversa del que podien ser Miracles o L’arquitecte, aquella mirada preocupada però optimista respecte el futur, es torna aquí totalment pessimista:, un enterrament on el mort es pregunta si algú el vindrà a veure, o una dona que malgrat haver brillat al llarg de tota la seva vida ara és poc més que una estàtua sense memòria. Amb aquests dos temes Els Amics tornen a tocar la fibra sensible, amb un aparent minimalisme musical que es serveix de la lletra i de alguns cops amagats per jugar amb les emocions de qui els escolta amb atenció. Però no cal anar només a “la balada” per trobar aquest visió més negra que ara sembla haver-se apoderat d’aquests quatre músics. I és que si abans es parlava de la vida en parella amb humor i innocència, el Noble art ens demostra que aquelles petits baralles de la parella de A vegades ara s’han tornat molt més amargues; tot i que el protagonista encara és el cagadubtes de sempre. El disc es tanca amb aquest Preferiria no fer-ho, que sembla una manera de claudicar respecte una sèrie de principis pels quals abans es regien els seus personatges; amb un explícit “que cabró l’amor, que fa confondre flors i merda”. Aquí trobarem de nou una cançó perfectament ballable, com tantes d’altres els hi hem sentit, però en aquest cas es deixa enrere l’electrònica per apostar per aquest punt funk que ja hem vist al principi del disc. Això sí, aquí potser no convida a ballar de forma tan despreocupada com abans.

I tot i els canvis evidents que hi ha en el conjunt del disc, es mantenen algunes tradicions, com és la de les cançons sobre personatges perdedors. I Apunto Shakespeare és un clar exemple de que hi ha algunes pedres angulars que no es toquen. La cançó recorda en molts aspectes la del doblador d’en Bruce Willis, i serveix d’àncora i testimoni de que malgrat tot, els Amics són els Amics. També podem trobar certs paral·lelismes temàtics i sonors amb treballs pretèrits a M’he aficionat al ball, que ens pot portar al Bed & Breakfast, a aquelles lletres més quotidianes i plenes de sentit de l’humor, vestides pràcticament de musical.

He volgut deixar pel final L’hivern (que la van abduir), perquè és potser una de les cançons que més fàcilment reuneix els elements musicals que defineixen Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure. La cançó comença com tantes altres dels Amics, i com va dir Ramón Gener en la presentació del disc, es pot equiparar fàcilment amb el hit de Louisiana o els camps de cotó de l’anterior. Però al mateix temps hi ha uns moments d’intensitat acompanyats de guitarra elèctrica que ens porten a aquells tocs més trencadors d’altres peces del disc. Aquesta cançó és un viatge de pujades i baixades, i de girs musicals i lletrístics, de segones lectures, que són el que potser defineixen millor aquesta nova obra.

Amics-dino-Ibai-12

M’atreveixo a dir que aquest disc potser costarà més d’assimilar que els anteriors, i que potser les opinions estaran més dividides. Que alguns els hi agradarà aquest disc per aquelles cançons més diferents, i d’altres s’aferreran a la tradició. Jo em que quedo amb el conjunt, perquè respecte i fa honor al seu passat, però s’atreveix a mirar endavant amb valentia, sense complexes. Malgrat el pessimisme de les seves lletres, a mi em reconforta saber que els Amics segueixen disposats a evolucionar i a provar coses noves, a no quedar-se en aquella zona de comfort; i espero que amb cada nou disc això sigui així, que experimentin, que provin coses diferents, perquè malgrat ja no ser uns jovenets, segueixen millorant en les seves aptituds musicals, i això només pot jugar a favor quan intentes fer una cosa nova.

Per acabar tornem al museu, entrem i ens trobem aquell dinosaure, que sempre és allà i que mai canvia. En aquesta sala entrem i ens trobem els Catalonautes, o fins i tot l’exèrcit de la Xamfaina, ens trobem a Bruce Willis, a Godard, a la Violant que segueix sense fer-se gran, l’home gos, a Parmènides, a Sòcrates, la Castafiore o el Código Da Vinci. Són imatges estàtiques, són un passat al que podem tornar una vegada i una altra, i que mai ens decepcionarà perquè sempre serà el mateix. El que sí que canvia és l’observador, que cada vegada que entra al museu és diferent, perquè tot i que mai serà capaç de treure’s aquell passat de sobre, ja que forma part d’ell i el defineix. Aquest personatge no resta immòbil, es mou i es transforma. Per cada any que passa, s’obre una nova sala, amb l’última descoberta que ens obliga a revisar les nostres definicions, a qüestionar d’on venim, qui som i cap on anem.

Podeu veure tots els continguts sobre Els Amics de les Arts a l’Arcadia fent clic aquí (entrevistes, crítiques i altres gamberrades com el dia que van cantar en japonès).

(VERSIÓN EN ESPAÑOL)

cd-amics-de-les-arts-nomes-d-entrar-hi-ha-sempre-el-dinosaure

El pasado, a veces, nos pesa com una losa, y en el mundo de la música a menudo es una maldición. Para mucha gente, Els Amics de les Arts siempre serán los chicos simpáticos de Jean Luc o de L’home que treball fent de gos, o algunos más veteranos, seguirán pensando siempre en ellos como los del videoclip casero A vegades.  No solo les pasa a ellos, es casi un cliché eso de decir que el primer disco sigue siendo el mejor, o que aquel disco que sacó ese grupo hace 10 años aún no se ha podido superar. Es por eso que hay muchos grupos que después de un éxito importante parece que se hayan empeñado en intentar repetir ese disco o esa canción una y otra vez, intentando tener contenta a la parroquia. Hay una zona de comfort muy peligrosa a la hora de hacer canciones, y si bien a algunos les funciona el eterno retorno a la fórmula infalible, a otros les estalla en las narices. Pero hay grupos que están hechos de una pasta diferente, que son más valientes, y en lugar de mirar hacia atrás intentando volver al pasado, lo que hacen es aprendre y evolucionar. Esto también es arriesgado porque, demasiado a menudo, a los fans no les gustan los cambios.

Es un juego de equilibrio eso de evolucionar respetando la esencia de uno mismo, ya que si haces algo totalmente diferente (aunque con tu música puedes hacer lo que te salga de los cojones) corres el riesgo de perder todo aquello que has tardado un tiempo en construir.  Pero se puede hacer, es posible, y hay ejemplos. Mi favorito es el grupo sueco Katatonia, que disco tras disco han ido evolucionando y mejorando hasta tal punto que es difícil ver las similitudes entre los primeros discos y los últimos, pero si los escuchaas de una tirada, la evolución paulatina es más que evidente, y te acabas dando cuenta de que, por muy imposible que parezca, toda la discografía tiene una esencia similar. Y eso, a mí, me gusta. Me gustan los grupos que no quieren repetir nunca el disco anterior, que quieren hacer algo distinto, y que aún así siguen sonando a ellos mismos. De hecho, soy capaz de defender a aquellos que se pasan de la raya, porque prefiero mil veces apoyar a alguien que se arriesga y la caga, que a alguien que no quiere salir de su pequeña parcela. Con Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure los Amics han tomado ciertos riesgos, porque hay muchas novedades y cambios sustanciales, pero al mismo tiempo siguen siendo los mismos.

Con el disco anterior Espècies per catalogar, ya demostraron sobradamente que eran capaces de subir el listón de sus composiciones, de probar cosas nuevas y mantenir su identidad intacta. Bueno, en realidad eso lo han ido demostrando a lo largo de los años, porque aunque hasta el Bed & Breakfast no saltaron a primera división, ya llevaban varios años experimentando y buscando esa identidad propia y definida que cristalizó en su anterior trabajo. Y es que con Espècies per catalogar una de las palabras que más se escribieron (escribimos) fue “madurez”. Decíamos que los Amics se havien hecho mayores, que finalmente habían hecho un disco que pudieron trabajar a fondo y pulir hasta el último detalle. Era una muestra de todo lo que eran capaces de hacer si tenían el tiempo y los recursos necesarios, eran fuegos artificiales, era Hollywood. Pero después de esta explosión, de esta catársis y euforia musical, ¿qué tenía que pasar? Hacer una pausa, mirar hacia atrás, entrar en un museo y observar la historia de como hemos llegado hasta aquí.

contents

Esto no quiere decir que el nuevo trabajo sea producto de la nostalgia, todo lo contrario, creo que es un paso firme hacia adelante, y quizás en una dirección que no era totalmente previsible. Si alguien se esperaba un “Espècies per catalogar 2a parte”, que sepa que no lo encontrará. Pero los Amics están en una edad o momento vital en el que mirar hacia atrás es un ejercicio habitual. Porque se supone que es ahora cuando deberías estar viviendo todas esas cosas que habías planificado o imaginado años atrás, y demasiado a menudo te das cuenta de que las cosas no son como te havien prometido o como te esperabas que serían. Si bien en el disco anterior dominaba esa mezcla de miedos e incertezas respecto al futuro con la ilusión por el devenir, puede que en el nuevo nos encontremos algo de decepción, desengaño, pero también cierta serenidad. El ejemplo más claro lo encontraremos en  Ja no ens passa, donde la letra deja bien claro que las cosas no han ido como se esperaba. Y esta es precisamente la canción que han escogido para presentar el disco, y casualidad o no, es la canción perfecta para hacer de puente entre el anterior álbum y el nuevo (un función que ya ejerció antes Monsieur Cousteau), ya que no pillará a nadie desprevenido (eso vendrá después).

El cambio llega primero desde un punto de vista gráfico, lo tenéis en la portada del mismo disco, e incluso en su interior. Donde antes había una foto para cada canción, con mucho color, con muchos elementos que llamaban la atención, ahora nos encontramos con una cara, ni siquiera una cara entera, y una foto de grupo sencilla, con los cuatro amigos vistiendo de negro y mirando a cámara. Ya no son esos jóvenes distraídps que miraban hacia cualquier lado menos a la persona que les observaba. Ahora te miran de cara (y no ríen). Y la sencillez no es solo una metáfora, porque todos esos vientos, voces femeninas y otros ornamentos que vestían anteriores trabajos han desaparecido. Els Amics de les Arts han querido ir a lo básico, y al mismo tiempo potenciar el papel de Pol Cruells y Ramón Aragall al bajo y batería, que cada vez suenan más integrados en el conjunto, y no como una simple base que els acompanya. Esta mayor simplicidad en la instrumentación le da al disco cierto aire atemporal que quizás otros trabajos no tenían, algo esclavos de la tecnología y los recursos disponibles en su momento. Esto no resta en ningún momento la intensidad y el efectismo al que nos habían acostumbrado, pero sin duda se nos presenta bajo una nueva forma, obligando al piano y a la guitarra eléctrica a aventurarse por territorios casi inexplorados en algunos momentos.

Porque a pesar que el pasado juega un papel tan importante en las letras de Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure, la música va por otro lado y nos ofrece nuevas facetas de la banda que no habíamos visto, o como mucho habíamos intuido (no han dejado algunas pistas de lo que iba a venir desde sus inicios – id al “Museo dels Amics” y lo comprobaréis). En esta línea, una de las canciones que más me pilló por sorpresa fue Corredor de fons, donde ese Hammond nos transportará hasta los años 70, flirteando con los típicos solos del rock progresivo, y a la vez nos hace pensar en The Stranglers y su hit  Golden Brown. Algunos de los comentarios que he podido oír respecto al disco es que es más “tranquilito”, y quizás es cierto que predomina un toque más reposado, pero es que esta misma canción es una de las más intensas y potentes que les hemos oído hasta ahora. ¿Y qué hay del toque funk de El mite de Prometeu? Que no solo es una canción bailable, sino que también tiene un gir cruel y agresivo que algunos quizás no esperarien de Els Amics, que otorga un plus de intensidad al conjunto del tema. Pero si alguien tiene dudas sobre la capacidad del nuevo disco a la hora de hacer temas cañeros, que escuchen A mercè d’un so, una historia épica de guerras y baluartes que no he encontrado mejor forma de describir que con el término “Power Metal Pop”, o también con un “¿qué pasaria si Els Amics de les Arts quisieran hacer una versión de Blind Guardian?”.

Amics-dino-Ibai-29-1024x683

Que no se asusten los fans de la parte más tierna y delicada de los Amics, porque como decíamos antes, es quizás ese toque más reposado, e incluso triste, el que domina en este álbum, y que en cierto modo acaba tejiendo el tema central del desengaño. Canciones como Els bons fotògrafs o La dona vestigi, son un ejemplo a la inversa de lo que podían ser Miracles o L’arquitecte, esa mirada preocupada pero optimista respecto al futuro, aquí se vuelve totalmente pesimista; un entierro en el que el muerto se pregunta si alguien vendrá a verle, o una mujer que a pesar de haber brillado a lo largo de toda su vida, ahora es poco más que una estatua sin memoria. Con estos dos temas Els Amics vuelven a tocar la fibra sensible, con un aparente minimalismo musical que se sirve de la letra y algunos golpes de efecto para jugar con las emociones de quien escucha con atención. Pero no hace falta ir solo a “la balada” para encontrar esa visión más negra que parece haberse apoderado de los cuatro músicos. Y es que si antes se hablaba de la vida de pareja con humor e inocencia, Noble art ens demuestra que esas pequeñas peleas de pareja de A vegades ahora se han vuelto más amargas; aunque el protagonista sigue siendo el indeciso de siempre. El disco termina con ese Preferiria no fer-ho, que parece una forma de claudicar respecto a una serie de principios por los cuales se regían antes sus personajes; con un explícito “que cabrón el amor, que hace confundir flores y mierda”. Aquí encontraremos una canción perfectamente bailable, como tantas otras les hemos escuchado, pero que en este caso deja atrás la electrónica para apostar por ese punto funk que hemos visto al principio. Eso sí, aqui quizás no te invita a bailar de la forma despreocupada de antes.

A pesar de todos los cambios evidentes en el conjunto del disco, se mantienen algunas tradiciones, como la de las canciones sobre personajes perdedores. Y Apunto Shakespeare es un claro ejemplo de que hay algunas piedras angulares que no se tocan. La canción recuerda en muchos aspectos al doblador de Bruce Willis, y sirve de áncora y testigo de que, a pesar de todo, Els Amics son Els Amics. También se pueden encontrar ciertos paralelismos temáticos y sonoros con trabajos pretéritos en M’he aficionat al ball, que nos lleva al Bed & Breakfast, a esas letras cotidianas y llenas de sentido del humor, prácticamente vestidas de musical.

He querido dejar para el final L’hivern (que la van abduir), porque quizás reúne los elementos musicales que definen Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure. La canción empieza como tantas otras de los Amics, y como dijo Ramón Gener en la presentación del disco, se puede equiparara fácilmente con el hit  Louisiana o els camps de cotó del anterior. Pero al mismo tiempo hay unos momentos de intensidad acompañados de guitarra eléctrica que nos llevan hacia esos toques más rompedores de otras piezas del disco. Esta canción es un viaje de subidas y bajadas, de giros musicales y letrísticos, de segundas lecturas, que quizás sean lo que mejor definen esta nueva obra.

Amics-dino-Ibai-12

Me atrevo a decir que este disco puede costar más de asimilar que los anteriores, y que quizás las opiniones estarán más divididas. Que a algunos les gustarás este disco por esas canciones diferentes, y otros se aferrarán a la tradición. Yo me quedo con el conjunto, porque respeta y hace honor al pasado, pero se atreve a mirar hacia adelante con valentía, sin complejos. A pesar del pesimismo de sus letras, a mí me reconforta saber que los Amics siguen dispuestos a evolucionar y probar cosas nuevas, a no quedarse en esa zona de comfort; y espero que con cada nuevo disco esto sea así, que experimenten, que prueben cosas distintas, porque a pesar de no ser ya unos jovencitos, siguen mejorando en sus aptitudes musicales, y eso solo puede jugar a favor cuando intentas hacer algo nuevo.

Para terminar volvamos al museo, entreamos y nos encontramos ese dinosaurio, siempre allí y que nunca cambia. En esa sala entramos y nos encontramos a los Catalonautes, o incluso al Exèrcit de la Xamfaina, encontramos a Bruce Willis, Godard, a Violant que sigue sin hacerse mayor, al hombre perro, a Parménides, a Sócrates, la Castafiore o el Código Da Vinci. Son imágenes estáticas, un pasado al que podemos volver una y otra vez, y que nunca nos decepcionará porque siempre será el mismo. Quien sí que cambia es el observador, que cada vez que entra al museu es diferente, a pesar de que nunca podrá quitarse de encima el pasado, ya que forma parte de él y le define. Este personaje no resta inmóvil, se mueve y se transforma. Por cada año que pasa, se abre una nueva sala, con el último descubrimoento que nos obliga a revisar nuestras definiciones, a cuestiones de donde venimos, quienes somos y hacia donde vamos.

Podéis ver todos los contenidos sobre Els Amics de les Arts en la Arcadia haciendo clic aquí (entrevistas, críticas y otras gamberradas. como el día que cantaron en japonés).